L'arquitectura dels somnis: el Modernisme de Barcelona

Entre 1878 i 1910, tres arquitectes van convertir Barcelona en la ciutat més imaginativa d'Europa. No treballaven junts. Competien. Lluitaven, realment —en pedra, ceràmica, ferro i vitralls— per demostrar que la seva visió del futur era la correcta. Antoni Gaudí mirava la natura i hi veia geometria. Lluís Domènech i Montaner mirava l'artesania i hi veia espectacle. Josep Puig i Cadafalch mirava la història i hi veia reinvenció. Tots tres van rebutjar els edificis grisos i de línies rectes de la seva època i van dir: ho podem fer millor. Podem fer edificis que se sentin vius. El moviment que van crear —el Modernisme, la resposta de Catalunya a l'Art Nouveau— va produir algunes de les arquitectures més extraordinàries del planeta. Nou llocs declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, escampats per aquesta ciutat com joies llançades des d'un carruatge en moviment. Durant les properes dues hores i mitja, visitarem vuit de les millors peces, caminant des d'una sala de concerts que explota de color fins a un hospital dissenyat per curar a través de la bellesa. Preparats? Comencem amb una explosió. D'acord, pareu. Mireu cap amunt. Mireu realment cap amunt. És això. Això és el Modernisme a tot volum. Esteu davant del Palau de la Música Catalana, construït el 1908 per Lluís Domènech i Montaner, i sincerament, no hi ha una manera suau de presentar-vos aquest edifici: exigeix la vostra total atenció. Està catalogat per la UNESCO, és radical i està a punt de fer que qualsevol altra sala de concerts que veieu us sembli poca cosa. Deixeu-me situar l'escenari: entre 1878 i 1910, Barcelona es va convertir en l'escenari d'una revolució arquitectònica. Tres arquitectes —Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch— estaven bàsicament en una cursa armamentística per veure qui podia portar la identitat catalana més lluny en la pedra, la rajola i el ferro. El Modernisme era la seva arma. No era Art Nouveau, tot i que la gent els confon. Això era Modernisme *català*, i era militant. Nou edificis d'aquest període són llocs UNESCO. Nou. Aquest n'és un. I Domènech i Montaner? Ell era l'intel·lectual dels tres. Mentre Gaudí somiava en corbes i Puig i Cadafalch barrejava el gòtic amb la fantasia, Domènech orquestrava cada detall com un director d'orquestra —cosa que és perfecta, perquè aquest edifici va ser encarregat per l'Orfeó Català, una societat coral que volia un temple per a la música i la cultura catalana. Mireu la façana. Veieu aquells grups escultòrics que flanquegen l'entrada? Això no és decoració, és *propaganda*. Són músics, àngels i figures simbòliques que celebren la cançó i la identitat catalana. Tota l'elevació frontal és un manifest tallat en pedra. Les columnes estan incrustades amb rajoles i escultures. El Modernisme no xiuxiueja: crida. Però el veritable geni és el que no podeu veure completament des d'aquí. Dins d'aquest edifici hi ha una cúpula invertida de vitralls. Una cúpula *invertida*. Imagineu-vos: esteu asseguts a la sala de concerts i, en lloc de mirar cap amunt a un sostre pintat, us inunda la llum natural filtrada per vidres de colors. De dia, és un calidoscopi. De nit, brilla des de l'exterior com una llanterna. És l'any 1908 i Domènech està bàsicament inventant l'experiència del concert modern. Hi ha alguna cosa deliciosament ambiciosa en aquest edifici. El treball ceràmic és extraordinari: mireu aquells mosaics de color crema i turquesa, les rajoles ornamentals que capten la llum. Tot és artesanal. El ferro forjat, els vitralls, els detalls escultòrics —gairebé no hi ha ni un centímetre quadrat que no hagi estat objecte d'obsessió. Aquesta és l'artesania preindustrial que es troba amb l'ambició moderna. Aquí va la part de xafardeig: Domènech era l'arquitecte preferit de la burgesia catalana que guanyava diners amb el tèxtil i la indústria. Volien gastar-los en alguna cosa que fos *recordada*. L'Orfeó Català volia un edifici que digués: "Som cultes. Som catalans. Som *importants*." Missió complerta. El que és increïble és que podeu veure l'altra filosofia de Domènech en el que veureu al final de la nostra passejada: l'Hospital de Sant Pau. Mateix arquitecte, missió diferent. Va construir això per a la música, per a l'alegria, per a la cultura. La seva altra obra mestra, on acabarem, la va construir per curar. Mateix llenguatge arquitectònic, registre emocional completament diferent. Però de moment: aquesta és la vostra introducció als tres arquitectes que van refer Barcelona. Aquí és on el moviment mostra la seva cara més segura i festiva. Entreu si podeu: només el vestíbul ja val el preu de l'entrada. O aneu a un concert. Escoltar música en un espai dissenyat específicament per a ella, envoltat de tota aquesta bellesa, és el sentit del Modernisme: la vida com a art, la bellesa quotidiana com a quelcom innegociable.